Història d’Internet
En plena guerra freda entre els EEUU i la URSS, a principis dels 60, els
grans computadors (el que després serien els ordinadors) eren caríssims i
enormes. Tot i això, el govern americà ja reconeixia la seva utilitat. Per això
disposava de varis centres de càlcul amb supercomputadors per desenvolupar la
tecnologia militar. D’aquí va sorgir la necessitat de transmetre informació
d’un centre a un altre per estalviar-se que dos computadors procecessin les
mateixes dades, i així prendre decissions més ràpidament. La qüestió fou
que aquests centres de càlcul sempre estaven vinculats a universitats on alguns
civils tenien accés.
El 1957, Dwight Eisenhower va crear ARPA (agència de recerca i
desenvolupament de noves tecnologies). La missió d’ARPA seria demostrar la
superioritat tecnològica del EEUU davant URSS.
ARPA va contractar l’empresa BBN (Bold, Beranek and Newman) per
construir l’embrió del que avui en dia coneixem amb el nom d’Internet: van
unir les grans computadores amb un cable d’accés de 40 Mbits/s. Així,
s’estalviaven molta feina: treballaven en equip.
La xarxa telefònica es va descartar d’entrada, ja que la comunicació
és lenta i es perd en el moment en que es talla el cable. Es necessitava que
cada computador es pogués comunicar amb qualsevol dels altres en qualsevol
moment, sense haver d’esperar a tenir línia, per tant, per aconseguir que els
ordinadors transmetessin alhora es va tenir la idea de fragmentar la informació
en paquets indepedents en lloc d’enviar-la tota seguida.
RAND Corporation, una empresa de consultoria en sistemes de defensa va
proposar al Pentàgon que era necessària una xarxa amb més connexions de les mínimes
necessàries, a més d’estar descentralitzada; tenir més d’un centre de
control per ser invulnerable davant d’un atac nuclear enemic. D’aquesta
manera, si una ruta emprada per accedir a un altre computador era destruida, els
ordinadors eren suficientment intel.ligents com per enviar la informació per
una altra ruta. Cada paquet podia arribar per una ruta diferent, perquè cada un
portava l’adreça del remitent i del destinatari, i si es desordenaven, al
arribar a la computadora de destí, es reordenaven automàticament.
Descartada la xarxa telefònica per transmetre informació, es van
contractar els serveis de la companyia AT&T per instal.lar els cables
especials separadament de la xarxa telefònica, capaços de transmetre informació
centenars de vegades més ràpid.
Els ordinadors es van equipar amb bateries i/o generadors d’emergència
per tal que la xarxa pogués continuar funcionant en cas de fallida elèctrica.
Per organitzar les connexions es va convocar un concurs entre 140
empreses. L’empresa BBN, després d’invertir 100.000 dòlars, s’adjudicà
l’organització de les connexions. Les primeres connexions s’establiren
entre universitats. BBN també s’encarregà de resoldre el problema més difícil:
el protocol pel qual es regiria Internet. Així, totes les formes de comunicació
presents a Internet es redueixen a mitja dotzena de protocols. Com que els
protocols eren simples i eficaços, encara s’utilitzen avui en dia.
El 2 de setembre de l’any 1969 va començar a funcionar ARPAnet, entre
la universitat de Califòrnia a los Ángeles, la universitat de Califòrnia a
Santa Bàrbara i la universitat de Utah. La BBN era l’encarregada de
supervisar el rendiment de la xarxa i implementar les millores necessàries.
Fins als anys 60, a cada computador s’hi havien d’entrar tots els
programes manualment (no hi havia disquets), però amb la implantació de la
xarxa s’estalviaven d’entrar tots els programes en tots els computadors, i a
més, podien consultar els resultats en un computador remot i gravar-los en el
seu disc dur, si ho necessitaven. Com que aleshores els computadors eren tan
cars, ARPAnet va suposar un important estalvi entre les universitats
involucrades.
L’any 1971, Ray Tomlinson va crear un petit programa (SNDMSG) que era
l’inici de l’utilització de la xarxa com a mitjà de transmissió personal.
Era el naixement del correu electrònic, que de seguida es va popularitzar entre
els usuaris.
Els primers problemes amb el Pentàgon van arribar a conseqüència de
les llistes de correu electrònic, ja que aquestes, enviant un missatge a la
llista de correus electrònics, el remetia a tots els que estaven apuntats a la
llista, i això suposava una important disminució de la velocitat.
Responsables d’ARPA, al principi, no citaven el correu electrònic en
els informes per al Pentàgon, però quan aquests es van adonar que
s’utilitzava la xarxa de defensa del país i mantinguda pel govern per parlar
d’assumptes personals, van amenaçar de tancar ARPAnet. Després de llargues
converses es va aconseguir que ARPAnet no fos clausurada, tot i que els militars
la van abandonar. D’aquesta manera, ARPAnet va anar creixent alhora amb altres
xarxes amb un esperit anàrquic i sense jerarquies.
L’any
1971 hi havia 15 nodes (computadors) connectats a ARPAnet. L’any 1972, Alohanet
(una altra xarxa d’ordinadors) va ser connectada a ARPAnet. L’any 1973 es
produeixen les primeres connexions internacionals amb el Royal Radar
Establishment, a Noruega, i l’University College de Londres. L’any 1974, BBN
va inaugarar Telnet, la versió comercial d’ARPAnet. L’any 1977
ja hi havia 50 nodes. L’any
1981 s’encarregà la construcció de CSnet, per la comunitat científica sense
cap restricció. Totes dues xarxes (Telnet i CSnet) funcionaven gràcies a la
simplicitat de protocols com una sola xarxa. Altres xarxes independents al llarg
dels següents anys s’hi van afegir, fins que al 1984 trobem 1000 ordinadors
connectats entre si.
El 1987 s’incorporà massivament la majoria d’universitats
americanes, fins a 10000 ordinadors connectats. Dos anys més tard ja són
100000 els ordinadors connectats. El 1995, NSF (National Science Foundation)
subhasta la NSFnet per a l’explotació comercial. Avui en dia hi ha 20 milions
d’ordinadors connectats i augmenta a un ritme vertiginós, uneix a més de
100000 xarxes i deu donar accés a uns 50 milions d’usuaris.
L’any 1983 arriba a Espanya la primera connexió per Internet,
estrictament per correu electrònic. Fins al 1988 no es posa en marxa el
programa IRIS (que pretenia interconnectar les universitats i centres de recerca
espanyols). El 1990, la xarxa IRIS es va connectar a la NSFnet. Dels 5
ordinadors connectats a la xarxa IRIS a finals dels 80, va passar a 42000
l’any 1995.
L’any 1983, el Pentàgon es separa definitivament d’ARPAnet per crear
una nova xarxa, Milnet, que no permetia l’accés públic.
L’any 1984, Tim Bernes-Lee i Robert Cailleau creen, al Laboratori
Europeu de Física de Partícules (CERN), l’invent més revolucionari després
del correu electrònic: la WWW (teranyina d’abast mundial), que permetia
accedir a qualsevol racó d’Internet a través d’una ordre i no a través
d’un menú com s’havia fet fins aleshores. D’aquesta manera, Tim
Berners-Lee (creador de la WWW) va definir el llenguatge HTML (HiperText Markup
Language).
El 1992, el CERN autoritza que el programa navegador es posés a
disposició de tothom gratuïtament.
El 1993 es desenvolupa el famós mosaic: un nou navegador molt més fàcil
d’utilitzar. Per tant, navegar per la web es va convertir en una cosa intuïtiva.
Actualment, gran part de la informació dels detalls de la xarxa en els seus inicis i en l’actualitat, és encara secreta.
(c)
By Miquel Jorba & Jaume Perez '1998